El Tribunal Suprem (TS) ha acordat imposar a la banca les costes dels procediments per clàusules sol quan l'entitat s'aplane, això és, opte per no continuar pledejant malgrat haver rebutjat prèviament una reclamació extrajudicial del consumidor pels mateixos fets. En una sentència, coneguda aquest dilluns, el ple de la sala civil estima el recurs d'un client d'Ibercaja Banc després de constatar que abans d'acudir als tribunals, va formular una reclamació a l'entitat perquè deixara d'aplicar la clàusula sol i li retornara l'indegudament cobrat per la seua aplicació.

El demandant havia signat una escriptura de compravenda amb subrogació en la hipoteca prèviament concedida pel Mont de Pietat i Caixa d'Estalvis de Badajoz -ara, Ibercaja Banc- a una societat promotora. No obstant això, en l'escriptura inicial s'havia establit una clàusula sol-ensostre segons la qual “en cap cas (...) el tipus d'interés nominal anual a aplicar podrà ser inferior al 3,75% ni excedir del 12%”. En el moment de la subrogació, l'entitat va incloure una clàusula en la qual es deia que el comprador “coneixia i acceptava” les condicions del préstec, si bé “no havien sigut incorporades a l'escriptura d'aquesta nova operació”.

En 2016, el client va presentar davant el banc una reclamació que va ser rebutjada, entre altres motius, perquè “s'havia comprovat que l'entitat, en la fase precontractual, es va ajustar al deure d'informació que exigia la normativa sobre transparència” i la clàusula “era clara i de fàcil comprensió”. Davant aquesta resposta, el consumidor va presentar una demanda en considerar que les negociacions prèvies a la subrogació es van limitar a l'import del capital i no van facilitar informació sobre la clàusula sol, i que ni tan sols constava en l'escriptura de subrogació.

Ibercaja Banc es va aplanar a l'escrit i va sol·licitar que no se li imposaren les costes processals, una petició que va ser atesa tant pel Jutjat de Primera Instància número 2 d'Almendralejo (Badajoz) com per l'Audiència Provincial. Totes dues instàncies insistien que el client havia presentat la seua demanda després de l'entrada en vigor del reial decret habilitat pel Govern en 2017 perquè el milió i mig d'hipotecats amb aquesta mena de clàusules pogueren recuperar els seus estalvis sense acudir als tribunals, sense cost i en temps mínim.

Reclamació prèvia

No obstant això, els magistrats del Suprem defensen que ja abans que es posara en marxa aquest mecanisme, el consumidor va presentar una reclamació a la seua entitat perquè deixara d'aplicar la clàusula i li retornara els diners indegudament cobrats. Per tant, l'entrada en vigor del reial decret “no va tindre gens de transcendència en la situació”.

La sala entén que si el consumidor formula, sense èxit, una reclamació, i després s'inicia un procés judicial i el banc s'aplana, tal com succeeix en aquest cas, pot apreciar-se la “mala fe” de l'entitat, un motiu suficient com per a imposar-li les costes.

Ja en 2017 l'alt tribunal va acordar que els bancs havien d'abonar les costes judicials de les dues instàncies prèvies al recurs de cassació quan es tractara de clàusules sol abusives, per a evitar que les despeses causen un “efecte dissuasiu” en el consumidor. A més, la sala ha perfilat en les últimes setmanes la seua doctrina sobre la imposició de les costes en aquells procediments en els quals els bancs acaben aplanant-se. Així, en una altra sentència recent condemnava a l'entitat a fer-se càrrec d'aquest desemborsament ja que l'aplanament “és una manifestació de conformitat” amb la petició de la demanda.

Consulta la notícia original AQUI